tag:blogger.com,1999:blog-51028169203456363182024-03-14T10:11:20.821-07:00Col·lecció de Joguines de Pep BorràsLa Claraboia Espai d'Arthttp://www.blogger.com/profile/18096091228904981720noreply@blogger.comBlogger4125tag:blogger.com,1999:blog-5102816920345636318.post-82447129518572470412015-04-24T02:12:00.000-07:002015-04-24T02:12:04.195-07:00Peixeteria La Sirena<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
Pensar en les meves
joguines és, també, pensar en persones que no hi són: la meva iaia
i el meu pare.</div>
<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
<br /></div>
<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
Quan era petita jugava a
la cuina, a terra, mentre la iaia cuinava. Quan tallava carbassó
s’enganxava una rodanxa a la galta i jo ho segueixo fent. Em feia
riure veure cuinar la iaia d’aquella manera. I jo, amb la meva
rodanxa a la galta, feia de cuinera amb la meva fireta. Improvisava
una cuina imaginària sobre una banqueta de fusta, als peus de la
iaia. A l’estiu, sortia al balcó i arrencava pètals de gerani.
Me’ls enganxava a les ungles i sempre deia que era una cuinera
presumida.</div>
<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
<br /></div>
<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
Un dels regals de reis
que més recordo és una peixateria. De petita volia ser peixatera
perquè les parades de peix eren les que m’agradaven més. La
peixateria era una mena de safata amb departaments on hi posava els
peixos de plàstic. Hi havia un rap, que tenia cara d’enfadat,
sardinetes, musclos, gambes i petxines de plàstic. Per jugar em
posava un davantal i amb un tros de cartolina vaig fer el rètol:
<i>Peixateria La Sirena del carrer Provença</i>. Així mateix, tot
seguit. Sempre havia pensat que això del carrer Provença em feia
important... El meu pare sempre se’n reia... i com que jo era molt
presumida... el papa em feia braçalets amb els pinyols de les
cireres. Els tallava amb una navalla en forma de cistellets i eren
les meves joies quan feia de peixatera.</div>
<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
<br /></div>
<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
Un altre regal que
recordo és el teatrí de titelles i les titelles. Ah! I una perruca
rossa, llaaaargaaaaaaa. I, així, era una peixatera rossa amb
clients... les meves titelles. Sempre m’havia agradat jugar fent
parlar les titelles i, a la meva parada, els clients eren reis i
princeses, els tres porquets, el llop i la caputxeta i les set
cabretes...</div>
<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
</div>
<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
De més gran, vaig
demanar un nino negre perquè jo sempre havia dit que si de gran
tenia un fill m’agradaria que fos negre i amb els cabells
arrissats. Me’l van portar els reis! I, sorpresa! Aquell nino tenia
penis! Era la primera vegada que vèiem un nino amb penis. A casa vam
riure molt. Durant molts anys vaig dormir amb el nino. Es deia Toni.
També dormia amb un ós.</div>
<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
<br /></div>
<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
Una altra nina que
recordo és la Nancy. Ara he vist que la tornen a vendre però la
meva era més bonica. Li feia vestits i me l’enduia de vacances. La
Nancy tenia la seva bossa de viatge, una bossa de viatge que li vaig
fer de ganxet. Aquella Nancy em va acompanyar molts anys. La vaig
regalar a una nena del barri, amb tota la seva roba però... el Toni,
l’ós i les titelles encara els tinc... i el costum de fer de
cuinera amb una rodanxa de carbassó a la galta, també.</div>
<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
<br /></div>
<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
A casa, he plantat un
cirerer i el destí ha volgut que el nom del meu carrer sigui<i> Camí
dels cirerers</i>. Els records són la nostra segona pell... i les
joguines, les nostres companyes.</div>
<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
<br /></div>
<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
Montse Flores</div>
La Claraboia Espai d'Arthttp://www.blogger.com/profile/18096091228904981720noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5102816920345636318.post-29455067512121439082015-04-10T02:11:00.000-07:002015-04-10T02:19:00.564-07:00La meva cuineta<span style="font-size: medium;">La meva
cuineta era de fusta –de fullola de fusta– blanca i blava. Les
portes dels armaris, blaves, eren corredisses. Tenia una finestra
damunt de la pica amb els vidres de plàstic transparent, potser amb
una insinuació de flors a la base. Les cortines de pics de diferents
colors, recollides a cada costat, també eren de plàstic. Els anys
seixanta es manifestaven en la cuineta en si i en els utensilis: els
pots, les olles i la lletera d’alumini convivien amb els gots de
tres o quatre colors d’aquest plàstic transparent que s’esquerda
i que imitaven els de duralex que ja hi havia a moltes cases. També
hi tenia alguns pebrots, tomàquets i plàtans de plàstic,
naturalment<span style="font-size: medium;">.</span></span><br />
<br />
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEin7Cgs_XdTpfaipBTy3C8DxGaw45Jygj4bLktmUMFDobAx8GYGehsYyumlFlKvruAhh0mkQfrkm24xpt3Zr6B4v3c39fQoLZ5fJXMiLOSknp9TnHIHS_nH6pIamxp6sGCrlLKwnfWmAGq_/s1600/2+La+meva+cuineta.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEin7Cgs_XdTpfaipBTy3C8DxGaw45Jygj4bLktmUMFDobAx8GYGehsYyumlFlKvruAhh0mkQfrkm24xpt3Zr6B4v3c39fQoLZ5fJXMiLOSknp9TnHIHS_nH6pIamxp6sGCrlLKwnfWmAGq_/s1600/2+La+meva+cuineta.jpg" height="296" width="320" /></a><span style="font-size: medium;">La cuineta,
me la van deixar uns Reis de ja fa molt temps, pocs anys després que
la meva mare estrenés cuina nova. La meva estava dins de la seva,
sempre parada entre la porta exterior de vidre i la taula que fèiem
servir la família per fer els àpats els dies de cada dia. Allà hi
tenia el meu racó: arrecerat, amb molt de sol. Alegre. I era
moderadament i pacientment feliç.</span><br />
<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-size: medium;">Posats a
recordar, encara em ve l’olor de les llepolies de Reis una mica
escalfades pel sol: els pèsols, els grans de cafè, les olives,
algunes pedres, el carbó... tot això formava part del rebost de la
cuineta durant uns dies. </span></div>
<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-size: medium;"><br />No hi vaig voler tenir mai una femta per
molt dolça que fos dins dels meus armaris! (Encara ara considero que
obsequiar una tifarada de confiteria és insultar la sensibilitat de
les criatures... no fa cap gràcia.) De tant en tant trafiquejava amb
peles de fruita. Tenia pells de taronja en observació i m’agradava
veure com hi creixia la floridura, que després barrejava amb arròs
o pasta petita. </span>
</div>
<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
<br /></div>
<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-size: medium;">Em passava
moltes estones amb un coixí als genolls o asseguda en una cadireta
netejant amb un drap humit els prestatges i endreçant els armaris.
Estava molt orgullosa que la meva cuineta, tot i fer-la servir molt,
mai hi va haver cap porta d’armari fora de la guia, mai no es va
espatllar res. Jo sabia que tot allò era de fireta i actuava amb
prudència. Em preocupava molt trobar el lloc més idoni, el lloc per
excel·lència per a cada cosa. Aquest lloc sempre canviava, perquè
mai no m’acabava de satisfer cap solució... o només em convencia
durant poca estona o dies. Era com si la recerca del mètode em
dugués per un llarg periple d’assaig-error. I mentre no trobava
una solució convincent, el desordre s’anava fent amo de la pica,
dels fogons, dels prestatges... </span>
</div>
<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
<br /></div>
<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
<br /></div>
<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-size: medium;">Mentre per
davant meu anaven desfilant les fases d’ordre i desordre recordo
que tenia una certa sensació d’inquietud que en llenguatge de
paraules podria sonar més o menys així: “Ara jo jugo, però només
hi ha això? Què mes hi ha?” La incògnita es resolia amb un:
“Aquí hi estic bé; mentre estigui aquí no em passarà res”.
Fou el diàleg infantil mantingut entre l’ordre i el desordre que
em va afermar en aquell present, i que potser, per l’esforç que hi
esmerçava, va fer que la cuineta es guanyés el lloc </span>
</div>
<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
–<span style="font-size: medium;">juntament
amb la pissarra– de ser la meva joguina preferida.</span></div>
<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
<br /></div>
<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-size: medium;">De gran he
besllumat que aquest procés no deixa de ser proper al la recerca
d’un llenguatge, en el sentit ampli del terme. Però això ja són
figues d’un altre paner.</span></div>
<div align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0cm;">
<br /></div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: right;">
<span style="font-size: medium;">Roser Tutusaus Corbella</span></div>
La Claraboia Espai d'Arthttp://www.blogger.com/profile/18096091228904981720noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5102816920345636318.post-37219903639235537102015-04-10T01:50:00.004-07:002015-04-10T02:04:42.429-07:00Gràcies Pep!<span style="font-size: small;">Hem tornat a
néixer!</span>
<br />
<div lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-size: small;"> Gràcies al
Pep, hem tornat a sortir de la caixa on la Montse ens tenia guardades
des de feia... buf! Ja no recordem ni el temps que fa, oi Nancy
rossa?</span></div>
<div lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm;">
Si, Nancy pellroja! Es
clar, quan la Montse es va fer gran va deixar de jugar amb nosaltres,
ens tenia a sobre un prestatge des d'on veiem com anava creixent, com
canviava els posters de la seva habitació (dels personatges de la
revista Lily als Beatles!) i com passava cada cop menys temps a casa;
els estudis, les primeres feines, els “novios”, el cinema, les
excursions...</div>
<div lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm;">
I nosaltres, que havíem
passat tantes hores jugant a ser tants personatges ara ens aburríem
oblidades fent només de figuretes de fer bonic.<br />
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjB6JF8pmMPSDhN17i-4SZjDd-TSsbIjRV7Ah3z8RSbDHdPdvn8WlA14s0CYGCG1GqvQVxfMCQSJUrF_bcNxcKwptJm_rZbxC7N8I5alfen1fSpnEnQZfusSzwXqZoY0goYl0e5DUskvq1f/s1600/Conte+Nancy+Pep+2.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjB6JF8pmMPSDhN17i-4SZjDd-TSsbIjRV7Ah3z8RSbDHdPdvn8WlA14s0CYGCG1GqvQVxfMCQSJUrF_bcNxcKwptJm_rZbxC7N8I5alfen1fSpnEnQZfusSzwXqZoY0goYl0e5DUskvq1f/s1600/Conte+Nancy+Pep+2.jpg" height="200" width="150" /></a></div>
<div lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhiq8ad-rMCK8gsd6yqE4fBPATtgTJMhTvZFYSUfTwVLeeDPX11ZD8ExuZqvuM-hfnRMiZLklip0WdOrZKFrSab-hs3D4-aRhSSeEBySswwPwNO1R499UFIcoy51wz89pmVkngls5OjGumT/s1600/Conte+Nancy+Pep.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhiq8ad-rMCK8gsd6yqE4fBPATtgTJMhTvZFYSUfTwVLeeDPX11ZD8ExuZqvuM-hfnRMiZLklip0WdOrZKFrSab-hs3D4-aRhSSeEBySswwPwNO1R499UFIcoy51wz89pmVkngls5OjGumT/s1600/Conte+Nancy+Pep.jpg" height="145" width="200" /></a>Oh si!, teníem tants
vestits que podíem lluir.....,alguns comprats, però d'altres ens
els feia la mare de la Montse, que tenia molta traça i ens posava
molt guapes, que no era fàcil tenir diners per gastar en els nostres
vestits. Així i tot vam arribara tenir un armari blanc de fusta amb
un mirall a la porta que teníem curull de vestits de festa, de
disfresses, prêt a porter..i fins i tot vam tenir vestit de núvia!</div>
<div lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm;">
<br />
<br />
Si, perquè jo, la Nancy
pellroja, vaig ser la primera d'arribar. A mi em van comprar a “Cal
Victu” on vaig estar envoltada de caixes de betes i fils,
d'ampolles de colònia, de cotxets de llauna i altres estris de
merceria-jogueteria. I dos anys més tard vas arribar tu, Nancy
rossa.. amb el teu vestit de Blancaneus, amb aquella faldilla groga
llarga fins als peus i el cosset negre..</div>
<div lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm;">
Psé, -vaig pensar jo- on
s'és vist una Blancaneus rossa, si tothom sap que té els cabells
“negres com l'eben”!! Es clar que, he d'admetre que et tenia una
mica d'enveja, tan nova, amb aquells cabells tan lluents i aquelles
galtes tan rosades.... però des seguida ens vam fer amigues i vam
passar molt bones estones jugant i acompanyant a la Montse en les
seves fantasies i aventures.</div>
<div lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm;">
Ui si! Fins i tot vam
escapar dels bessons, els terribles Ton i Joan que jugaven a indis
amb les altres nines de la Montse i els hi tallaven els cabells i les
penjaven de cap per avall a l'estenedor del terrat, pobres! Encara
recordo una nina hawaiana que tenia un cabell negre preciós que va
acabar rapada i com si hagués tinguts polls!!</div>
<div lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm;">
Amb això vam tenir sort,
gràcies a que la Montse ens va defensar a capa i espasa i els hi va
dir que si ens feien res se les veurien amb ella!</div>
<div lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm;">
Si, però després vam
anar a parar a una caixa que hem compartit amb altres nines com la
“Swingui” o el “Besitos” i les nines amb vestits tradicionals
que el germà gran, el Joe, li anava regalant dels viatges que feia.
Si, aquella col·lecció es va anar fent gran i llavors tots els
amics i familiars li portaven nines i nosaltres, cada cop més
estretes en aquella caixa!</div>
<div lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm;">
Fins que, un dia, es veu
que el Pep li va comentar que buscava joguines i ens va venir a
rescatar. Fins i tot van anar al Dau i el seu marit, el Carles li va
regalar un vestits nous molt moderns i conjuntats per a nosaltres,
però, ai!, es veu que les Nancys que fan ara tenen els peus més
grans i les sabates ens venen molt grosses.</div>
<div lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm;">
Bé, però a part d'això,
ara anem molt bufones (<span lang="en-US">fashion</span>, en diuen
ara) i tornem a estar molt contentes de fer servei a algú i molt
orgulloses de formar part d'una col·lecció de joguines i nines.</div>
<div lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm;">
antigues.</div>
<div lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm;">
Gràcies Pep!</div>
<div lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm;">
<br /></div>
<div lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm;">
Signat:
</div>
<div lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm;">
Nancy Pellroja i Nancy
Rossa</div>
La Claraboia Espai d'Arthttp://www.blogger.com/profile/18096091228904981720noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5102816920345636318.post-66828039256558958642014-01-24T03:52:00.003-08:002014-04-25T03:43:18.988-07:00Inici<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh8GiI8TTMQ260j9vnl8NcnvUipAD4EvzFx-Jw34Q5qkrcdvt0PgHdUJJyVj1Ovj0F3eIM8UPC9ERIfXBX1-lpoZ8394ixkJlMDqNh931PCpshI-dmJ9NzjXhVY52YE_5vmOuqv9Z4J6AVs/s1600/collecio_joguines.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh8GiI8TTMQ260j9vnl8NcnvUipAD4EvzFx-Jw34Q5qkrcdvt0PgHdUJJyVj1Ovj0F3eIM8UPC9ERIfXBX1-lpoZ8394ixkJlMDqNh931PCpshI-dmJ9NzjXhVY52YE_5vmOuqv9Z4J6AVs/s1600/collecio_joguines.jpg" height="612" width="640" /></a></div>
<br />La Claraboia Espai d'Arthttp://www.blogger.com/profile/18096091228904981720noreply@blogger.com0