Pensar en les meves
joguines és, també, pensar en persones que no hi són: la meva iaia
i el meu pare.
Quan era petita jugava a
la cuina, a terra, mentre la iaia cuinava. Quan tallava carbassó
s’enganxava una rodanxa a la galta i jo ho segueixo fent. Em feia
riure veure cuinar la iaia d’aquella manera. I jo, amb la meva
rodanxa a la galta, feia de cuinera amb la meva fireta. Improvisava
una cuina imaginària sobre una banqueta de fusta, als peus de la
iaia. A l’estiu, sortia al balcó i arrencava pètals de gerani.
Me’ls enganxava a les ungles i sempre deia que era una cuinera
presumida.
Un dels regals de reis
que més recordo és una peixateria. De petita volia ser peixatera
perquè les parades de peix eren les que m’agradaven més. La
peixateria era una mena de safata amb departaments on hi posava els
peixos de plàstic. Hi havia un rap, que tenia cara d’enfadat,
sardinetes, musclos, gambes i petxines de plàstic. Per jugar em
posava un davantal i amb un tros de cartolina vaig fer el rètol:
Peixateria La Sirena del carrer Provença. Així mateix, tot
seguit. Sempre havia pensat que això del carrer Provença em feia
important... El meu pare sempre se’n reia... i com que jo era molt
presumida... el papa em feia braçalets amb els pinyols de les
cireres. Els tallava amb una navalla en forma de cistellets i eren
les meves joies quan feia de peixatera.
Un altre regal que
recordo és el teatrí de titelles i les titelles. Ah! I una perruca
rossa, llaaaargaaaaaaa. I, així, era una peixatera rossa amb
clients... les meves titelles. Sempre m’havia agradat jugar fent
parlar les titelles i, a la meva parada, els clients eren reis i
princeses, els tres porquets, el llop i la caputxeta i les set
cabretes...
De més gran, vaig
demanar un nino negre perquè jo sempre havia dit que si de gran
tenia un fill m’agradaria que fos negre i amb els cabells
arrissats. Me’l van portar els reis! I, sorpresa! Aquell nino tenia
penis! Era la primera vegada que vèiem un nino amb penis. A casa vam
riure molt. Durant molts anys vaig dormir amb el nino. Es deia Toni.
També dormia amb un ós.
Una altra nina que
recordo és la Nancy. Ara he vist que la tornen a vendre però la
meva era més bonica. Li feia vestits i me l’enduia de vacances. La
Nancy tenia la seva bossa de viatge, una bossa de viatge que li vaig
fer de ganxet. Aquella Nancy em va acompanyar molts anys. La vaig
regalar a una nena del barri, amb tota la seva roba però... el Toni,
l’ós i les titelles encara els tinc... i el costum de fer de
cuinera amb una rodanxa de carbassó a la galta, també.
A casa, he plantat un
cirerer i el destí ha volgut que el nom del meu carrer sigui Camí
dels cirerers. Els records són la nostra segona pell... i les
joguines, les nostres companyes.
Montse Flores
