Peixeteria La Sirena

Pensar en les meves joguines és, també, pensar en persones que no hi són: la meva iaia i el meu pare.

Quan era petita jugava a la cuina, a terra, mentre la iaia cuinava. Quan tallava carbassó s’enganxava una rodanxa a la galta i jo ho segueixo fent. Em feia riure veure cuinar la iaia d’aquella manera. I jo, amb la meva rodanxa a la galta, feia de cuinera amb la meva fireta. Improvisava una cuina imaginària sobre una banqueta de fusta, als peus de la iaia. A l’estiu, sortia al balcó i arrencava pètals de gerani. Me’ls enganxava a les ungles i sempre deia que era una cuinera presumida.

Un dels regals de reis que més recordo és una peixateria. De petita volia ser peixatera perquè les parades de peix eren les que m’agradaven més. La peixateria era una mena de safata amb departaments on hi posava els peixos de plàstic. Hi havia un rap, que tenia cara d’enfadat, sardinetes, musclos, gambes i petxines de plàstic. Per jugar em posava un davantal i amb un tros de cartolina vaig fer el rètol: Peixateria La Sirena del carrer Provença. Així mateix, tot seguit. Sempre havia pensat que això del carrer Provença em feia important... El meu pare sempre se’n reia... i com que jo era molt presumida... el papa em feia braçalets amb els pinyols de les cireres. Els tallava amb una navalla en forma de cistellets i eren les meves joies quan feia de peixatera.

Un altre regal que recordo és el teatrí de titelles i les titelles. Ah! I una perruca rossa, llaaaargaaaaaaa. I, així, era una peixatera rossa amb clients... les meves titelles. Sempre m’havia agradat jugar fent parlar les titelles i, a la meva parada, els clients eren reis i princeses, els tres porquets, el llop i la caputxeta i les set cabretes...

 

De més gran, vaig demanar un nino negre perquè jo sempre havia dit que si de gran tenia un fill m’agradaria que fos negre i amb els cabells arrissats. Me’l van portar els reis! I, sorpresa! Aquell nino tenia penis! Era la primera vegada que vèiem un nino amb penis. A casa vam riure molt. Durant molts anys vaig dormir amb el nino. Es deia Toni. També dormia amb un ós.

Una altra nina que recordo és la Nancy. Ara he vist que la tornen a vendre però la meva era més bonica. Li feia vestits i me l’enduia de vacances. La Nancy tenia la seva bossa de viatge, una bossa de viatge que li vaig fer de ganxet. Aquella Nancy em va acompanyar molts anys. La vaig regalar a una nena del barri, amb tota la seva roba però... el Toni, l’ós i les titelles encara els tinc... i el costum de fer de cuinera amb una rodanxa de carbassó a la galta, també.

A casa, he plantat un cirerer i el destí ha volgut que el nom del meu carrer sigui Camí dels cirerers. Els records són la nostra segona pell... i les joguines, les nostres companyes.

Montse Flores