..................................................................................................................................................... "M'exalta lo nou i m'enamora el vell" J.V. Foix (Sol i de dol)

divendres, 24 d’abril del 2015

Peixeteria La Sirena

Pensar en les meves joguines és, també, pensar en persones que no hi són: la meva iaia i el meu pare.

Quan era petita jugava a la cuina, a terra, mentre la iaia cuinava. Quan tallava carbassó s’enganxava una rodanxa a la galta i jo ho segueixo fent. Em feia riure veure cuinar la iaia d’aquella manera. I jo, amb la meva rodanxa a la galta, feia de cuinera amb la meva fireta. Improvisava una cuina imaginària sobre una banqueta de fusta, als peus de la iaia. A l’estiu, sortia al balcó i arrencava pètals de gerani. Me’ls enganxava a les ungles i sempre deia que era una cuinera presumida.

Un dels regals de reis que més recordo és una peixateria. De petita volia ser peixatera perquè les parades de peix eren les que m’agradaven més. La peixateria era una mena de safata amb departaments on hi posava els peixos de plàstic. Hi havia un rap, que tenia cara d’enfadat, sardinetes, musclos, gambes i petxines de plàstic. Per jugar em posava un davantal i amb un tros de cartolina vaig fer el rètol: Peixateria La Sirena del carrer Provença. Així mateix, tot seguit. Sempre havia pensat que això del carrer Provença em feia important... El meu pare sempre se’n reia... i com que jo era molt presumida... el papa em feia braçalets amb els pinyols de les cireres. Els tallava amb una navalla en forma de cistellets i eren les meves joies quan feia de peixatera.

Un altre regal que recordo és el teatrí de titelles i les titelles. Ah! I una perruca rossa, llaaaargaaaaaaa. I, així, era una peixatera rossa amb clients... les meves titelles. Sempre m’havia agradat jugar fent parlar les titelles i, a la meva parada, els clients eren reis i princeses, els tres porquets, el llop i la caputxeta i les set cabretes...
 
De més gran, vaig demanar un nino negre perquè jo sempre havia dit que si de gran tenia un fill m’agradaria que fos negre i amb els cabells arrissats. Me’l van portar els reis! I, sorpresa! Aquell nino tenia penis! Era la primera vegada que vèiem un nino amb penis. A casa vam riure molt. Durant molts anys vaig dormir amb el nino. Es deia Toni. També dormia amb un ós.

Una altra nina que recordo és la Nancy. Ara he vist que la tornen a vendre però la meva era més bonica. Li feia vestits i me l’enduia de vacances. La Nancy tenia la seva bossa de viatge, una bossa de viatge que li vaig fer de ganxet. Aquella Nancy em va acompanyar molts anys. La vaig regalar a una nena del barri, amb tota la seva roba però... el Toni, l’ós i les titelles encara els tinc... i el costum de fer de cuinera amb una rodanxa de carbassó a la galta, també.

A casa, he plantat un cirerer i el destí ha volgut que el nom del meu carrer sigui Camí dels cirerers. Els records són la nostra segona pell... i les joguines, les nostres companyes.

Montse Flores

divendres, 10 d’abril del 2015

La meva cuineta

La meva cuineta era de fusta –de fullola de fusta– blanca i blava. Les portes dels armaris, blaves, eren corredisses. Tenia una finestra damunt de la pica amb els vidres de plàstic transparent, potser amb una insinuació de flors a la base. Les cortines de pics de diferents colors, recollides a cada costat, també eren de plàstic. Els anys seixanta es manifestaven en la cuineta en si i en els utensilis: els pots, les olles i la lletera d’alumini convivien amb els gots de tres o quatre colors d’aquest plàstic transparent que s’esquerda i que imitaven els de duralex que ja hi havia a moltes cases. També hi tenia alguns pebrots, tomàquets i plàtans de plàstic, naturalment.

La cuineta, me la van deixar uns Reis de ja fa molt temps, pocs anys després que la meva mare estrenés cuina nova. La meva estava dins de la seva, sempre parada entre la porta exterior de vidre i la taula que fèiem servir la família per fer els àpats els dies de cada dia. Allà hi tenia el meu racó: arrecerat, amb molt de sol. Alegre. I era moderadament i pacientment feliç.
Posats a recordar, encara em ve l’olor de les llepolies de Reis una mica escalfades pel sol: els pèsols, els grans de cafè, les olives, algunes pedres, el carbó... tot això formava part del rebost de la cuineta durant uns dies. 

No hi vaig voler tenir mai una femta per molt dolça que fos dins dels meus armaris! (Encara ara considero que obsequiar una tifarada de confiteria és insultar la sensibilitat de les criatures... no fa cap gràcia.) De tant en tant trafiquejava amb peles de fruita. Tenia pells de taronja en observació i m’agradava veure com hi creixia la floridura, que després barrejava amb arròs o pasta petita.

Em passava moltes estones amb un coixí als genolls o asseguda en una cadireta netejant amb un drap humit els prestatges i endreçant els armaris. Estava molt orgullosa que la meva cuineta, tot i fer-la servir molt, mai hi va haver cap porta d’armari fora de la guia, mai no es va espatllar res. Jo sabia que tot allò era de fireta i actuava amb prudència. Em preocupava molt trobar el lloc més idoni, el lloc per excel·lència per a cada cosa. Aquest lloc sempre canviava, perquè mai no m’acabava de satisfer cap solució... o només em convencia durant poca estona o dies. Era com si la recerca del mètode em dugués per un llarg periple d’assaig-error. I mentre no trobava una solució convincent, el desordre s’anava fent amo de la pica, dels fogons, dels prestatges...


Mentre per davant meu anaven desfilant les fases d’ordre i desordre recordo que tenia una certa sensació d’inquietud que en llenguatge de paraules podria sonar més o menys així: “Ara jo jugo, però només hi ha això? Què mes hi ha?” La incògnita es resolia amb un: “Aquí hi estic bé; mentre estigui aquí no em passarà res”. Fou el diàleg infantil mantingut entre l’ordre i el desordre que em va afermar en aquell present, i que potser, per l’esforç que hi esmerçava, va fer que la cuineta es guanyés el lloc
juntament amb la pissarra– de ser la meva joguina preferida.

De gran he besllumat que aquest procés no deixa de ser proper al la recerca d’un llenguatge, en el sentit ampli del terme. Però això ja són figues d’un altre paner.

Roser Tutusaus Corbella

Gràcies Pep!

Hem tornat a néixer!
Gràcies al Pep, hem tornat a sortir de la caixa on la Montse ens tenia guardades des de feia... buf! Ja no recordem ni el temps que fa, oi Nancy rossa?
Si, Nancy pellroja! Es clar, quan la Montse es va fer gran va deixar de jugar amb nosaltres, ens tenia a sobre un prestatge des d'on veiem com anava creixent, com canviava els posters de la seva habitació (dels personatges de la revista Lily als Beatles!) i com passava cada cop menys temps a casa; els estudis, les primeres feines, els “novios”, el cinema, les excursions...
I nosaltres, que havíem passat tantes hores jugant a ser tants personatges ara ens aburríem oblidades fent només de figuretes de fer bonic.

Oh si!, teníem tants vestits que podíem lluir.....,alguns comprats, però d'altres ens els feia la mare de la Montse, que tenia molta traça i ens posava molt guapes, que no era fàcil tenir diners per gastar en els nostres vestits. Així i tot vam arribara tenir un armari blanc de fusta amb un mirall a la porta que teníem curull de vestits de festa, de disfresses, prêt a porter..i fins i tot vam tenir vestit de núvia!


Si, perquè jo, la Nancy pellroja, vaig ser la primera d'arribar. A mi em van comprar a “Cal Victu” on vaig estar envoltada de caixes de betes i fils, d'ampolles de colònia, de cotxets de llauna i altres estris de merceria-jogueteria. I dos anys més tard vas arribar tu, Nancy rossa.. amb el teu vestit de Blancaneus, amb aquella faldilla groga llarga fins als peus i el cosset negre..
Psé, -vaig pensar jo- on s'és vist una Blancaneus rossa, si tothom sap que té els cabells “negres com l'eben”!! Es clar que, he d'admetre que et tenia una mica d'enveja, tan nova, amb aquells cabells tan lluents i aquelles galtes tan rosades.... però des seguida ens vam fer amigues i vam passar molt bones estones jugant i acompanyant a la Montse en les seves fantasies i aventures.
Ui si! Fins i tot vam escapar dels bessons, els terribles Ton i Joan que jugaven a indis amb les altres nines de la Montse i els hi tallaven els cabells i les penjaven de cap per avall a l'estenedor del terrat, pobres! Encara recordo una nina hawaiana que tenia un cabell negre preciós que va acabar rapada i com si hagués tinguts polls!!
Amb això vam tenir sort, gràcies a que la Montse ens va defensar a capa i espasa i els hi va dir que si ens feien res se les veurien amb ella!
Si, però després vam anar a parar a una caixa que hem compartit amb altres nines com la “Swingui” o el “Besitos” i les nines amb vestits tradicionals que el germà gran, el Joe, li anava regalant dels viatges que feia. Si, aquella col·lecció es va anar fent gran i llavors tots els amics i familiars li portaven nines i nosaltres, cada cop més estretes en aquella caixa!
Fins que, un dia, es veu que el Pep li va comentar que buscava joguines i ens va venir a rescatar. Fins i tot van anar al Dau i el seu marit, el Carles li va regalar un vestits nous molt moderns i conjuntats per a nosaltres, però, ai!, es veu que les Nancys que fan ara tenen els peus més grans i les sabates ens venen molt grosses.
Bé, però a part d'això, ara anem molt bufones (fashion, en diuen ara) i tornem a estar molt contentes de fer servei a algú i molt orgulloses de formar part d'una col·lecció de joguines i nines.
antigues.
Gràcies Pep!

Signat:
Nancy Pellroja i Nancy Rossa